A L'Eulàlia

Tenia llavors 18 anys recent complerts, arribava a Barcelona ple d'il·lusió, anava a viure amb la meva germana! sols, en el que llavors em va semblar un magnífic estudi al barri de Sants.
Era una fantàstica aventura i ben cert que no em va decebre.
Les experiències viscudes durant aquells primers anys a la gran ciutat em van marcar per sempre. Recordo fins el darrer detall: del barri, els veïns, el bars que freqüentàvem, la uni, els amics... i de manera especial les llargues xerrades amb l'Eulàlia.
Potser no n'és del tot conscient del molt que va representar per mi que m'acollís, que m'ensenyés, que em cuidés.
Entre moltes altres coses, que seria llarguíssim d'explicar, em va encomanar l'amor a la cançó protesta, aquella que deia allò que molts pensaven i no s'atrevien, per raons evidents, a dir en veu alta. Els sentiments d'impotència, de tristor i de ràbia. El desig d'una llibertat que no es tenia. Quilapaium, Calchaquis, Víctor Jara, Violeta Parra, Paco Hernández, Lluís Llach,Víctor Manuel,...
Coincideix en que fa pocs dies, arrel dels funerals honorífics de Víctor Jara, vaig recuperar el seu so a través d'aquest fantàstic mitjà que és Internet. En pocs segons tenia la gravació d'una de les seves cançons més belles: Te recuerdo Amanda.
Si no la coneixeu o fa molt temps que no l'escolteu us recomano que la recupereu, per uns minuts gaudireu de la seva bellesa.

La deseducació

Vull fer una súplica: deixem de deseducar els nostres infants.
Aquest matí he passejat pel parc de sota de casa, he trobat moltes brosses que estaven trencades, d'altres bolcades expressament deixant el seu torrent de deixalles escampades per damunt de l'herba fresca. Quin lleig contrast!.
Després m'he creuat amb un senyor que devia anar cap a la feina, l'he saludat perquè, a aquella hora -poc després de les 7h- al parc no hi ha gaire gent i sembla que be de gust ser més atent i amable. Doncs no!, tan sols m'ha mirat com si fos un perill aparegut de sobte.
He seguit per la fleca, molt ben atès, -menys mal- i cap a casa.
En sortir amb el cotxe de l'aparcament un noi amb un patí quasi atropella un avi. Aquest li ha dit que anés amb més de compte, doncs ell anava per l'acera. La resposta no s0ha fet esperar i li ha regalat un parell d'improperis que m'han accelerat el pols i les ganes de sang. Atenció! m'he dit. que així no arreglarem res! i l'he deixat marxar amb la mirada fera.
A l'entrada de l'hospital un nen, que esperava potser ser visitat -o visitava, tan dona-, es dedicava a llençar gots usats pel terra mentre els seus progenitors es discutien. Li he dit, amablement i en català que no ho fes més. A aparegut de sobte el que semblava el pare i sense dir-me res s'ha emportat el nen d'una revolada. Quan acabava el passadís he mirat enrera. El nen tornava a llençar els gots per terra i els pares ni discutien ni feien res, sols s'ho miraven.
Ha estat casualitat, d'altres dies visc inicis molt millors, però de fa temps que em preocupa moltes coses que veig i que m'expliquen de comportaments de persones, sovint molt joves. Coincidint amb això he trobat una pel·lícula que tenia guardada de fa temps i que segons tinc entès va rebre un premi. I lliga força i us la recomano. És molt curta.
Fa pocs dies escoltava algú explicant, en un programa de ràdio, que els nens tenen una de les seves més importants fonts d'informació en la conducta i en les paraules que veuen, escolten i senten durant els àpats familiars.
Recordeu-vos-en! i feu de cada minut del dia, un bonic àpat de bones maneres.

Pollastre a la carta

Gaudiu d'aquest preciós curt!. I encara que tan sols dura uns 6 minuts no us oblideu de proveir-vos de dolços, crispetes, begudes refrescants i uns quants catàlegs de roba, cotxes, aparells electrònics i una llista de restaurants que vulgueu visitar en aquests propers mesos. Tot això tan imprescindible i que ens fa tan feliços a tots.
Que us aprofiti.
Gràcies S. per donar-me a conèixer aquest interessant curt. I tal com dius, potser el més fort de tot és que ells, tot i així, potser són feliços.

Una nit d'estiu

En realitat no tinc res a dir. Res d'especial, vull dir.
És la situació el que em resulta divertit i estimulant, doncs en aquests moments estic sota un pi, còmodament assegut a una cadira de lona, en el relaxat ambient d'un acampament.
Temps endarrere menystenia aquests indrets i no tot el que inclouen em sembla suggestiu o estètic, però carambes! he descobert que un s'hi pot arribar a trobar tant de bé!.
Som quatre (més el gos) i en aquests mateixos moments no sabria dir on estan els altres. I són les 23:14!.
El moment de no fer res, pensar o ni tan sols això. Deixar-te portar. Que agradable!.
No m'importa què està passant a la feina, és igual si el terra està ple de brutícia, no estic atent a si els menuts ja han fet els deures, el gos es rasca i no corro a veure si te una paparra, ... Mira, ara ha arribat la Di. Obrirem unes cerveses i petarem la xerrada fins que la son ens arrossegui a estirar-nos!.

Un matí qualsevol..., d'embarbussaments.

Aquest matí estic especialment distret. Deu ser el cansament acumulat de la setmana.
Tot just m’he llevat he preparat un tuper amb fruita, síndria, préstec (m’ho he dit mentalment i m’ha fet molta gràcia), poma i plàtan. Això no era més que el prolegomen del que venia.
Llavors, he tret a passejar el gos, com cada matí i, pel camí, li he desitjat un bron dii a un veí. És clar, t’agafen poc entrenat i la llengua s’ha passat la nit tombada a la bartola.
Ja tornant cap a casa he passat per la fleca a comprar el pa, la dependenta és nova, per la fesomia diria que és pakistanesa –mira que llest que sóc eh!, demà li pregunto-. Com que sóc dels convençuts de que cal parlar en català als nou vinguts, li he engaltat un: una baguette -molt català del nord aquest mot- i una d’íntegre. La noia no s’ha immutat i m’ha servit amb diligència el que ha entès, que curiosament ha estat exactament el que jo volia. Menys mal, per un moment he temut que em demanaria quin tipus de pa era aquell!.
Ja a casa, he agafat la maleta, la carmanyola i les claus i m’he encaminat al garatge a recollir el cotxe.
Allí m’he trobat a la senyora que aparca el seu cotxe al costat del nostre, amb la seva filla d'uns 10 anys. Com que sóc molt canaller, li he demanat a la nena què feia tan aviat i m’ha explicat que anava al casal, a passar el dia mentre els pares anaven a la feina, pobreta. L’hi he fet un somriure i li he dit a la seva mare: avui diuen que farà molta calor i que a la tarda potser t’aturmenta. No se si ho ha entès bé perquè ha fet una deducció fàcil o bé a cregut escoltar el que jo pretenia dir, la qüestió és que m’ha contestat que ja se sap, a l’estiu són habituals les “turmentes” de tarda. M’he d’esforçar en millorar el meu català, m’hagués estalviat aquest error, sols calia usar la paraula adequada: tempréstec!.
Ja al cotxe, inicio el protocol: poso la maleta darrera el seient del conductor; la bossa amb la carmanyola de fruita, damunt el seien de l’acompanyant; m’estiro de la camisa pel darrera, perquè s’arrugui el menys possible; em poso el cinturó de seguretat; engego la ràdio i poso Catalunya Ràdio -en comptes d’IcatFM que és l’emissora que poso per tornar-; em col·loco les ulleres de sol i arranco.
Direcció a Santa Coloma de Gramanet per la carretera de La Roca.
Em relaxo, és un moment de pau i condueixo el més suaument possible, a la velocitat estricte que marquen els senyals, que en aquest tram està comprès entre els 40Km/h i els 60Km/h. De tant en tant algú em fa llums perquè vagi més de pressa, doncs no hi ha masses llocs on es pugui avançar, però jo em mantinc en els meus tretze! (és un dir, doncs ja fa temps vaig passar la quarantena). Si volen córrer que vagin a Montmeló!.
De sobte s’ha escoltat una petita explosió dins del cotxe!, com si un gamberret m’hagués llençat una piula de Sant Joan!. L’esglai ha estat majúscul, m’he aturat tan bon punt he trobat una escapada a mà dreta i he començat a revisar el cotxe amb les pulsacions disparades, -més o menys iguals a les que tinc el dia que decideixo maltractar-me corrent una estona-.
Ostres, no he trobat res sospitós. He continuat cap a la feina estorat i un xic espantat. Hores d’ara encara no m’ho explico, serà una neurona que m’ha petat?. Quin misteri!, ...i quin matí m’espera!.

Amor. De debò.

Passen els anys i en la dificultad per intentar entomar el sentit de la vida et trobes amb situacions, vius i veus coses, que et porten a pensar que els humans, si ens podem sentir orgullosos de quelcom, és la capacitat d'estimar.

La de devó. Evidentment no la de perseguir unes boniques cames o una nodrida cartera, malauradament, entre adults, les més comuns.

Penso en l'estimar altruista, la manifestació en el seu estat més autèntic. La dels bons pares als fills, la del sa que cuida el malalt, la del fort que protegeix al feble, la del jove que oferix part del seu temps en escoltar i acompanyar al vell, la del savi que ensenya al imbècil. I tantes altres.

Darrerament he vist, m'han explicat, he escoltat amb atenció a cada moment més estorada, vivencies de persones que estimo, que han estat, i són, relament dures, molt difícils. I en tot moment, en el transcurs dels esdeveniments, l'amor entre tots i totes els que per aquesta situació es troben, ha estat dirigida, talment fos una senyera, un escut, un estandart, per un amor dels de majúscula i lletra capital.

Greu seria dir que m'alegro d'haver rebut la lliçò. No ho faré. Però és cert que sento que he après molt d'ells. I segueixo aprenent.

Sovint aturo els meus pensament, ocupats en les coses més o menys trivials del dia. Llavors, viatjo mentalment a tot el que se i vaig sabent d'aquesta malaurada història i em nodreixo de la bellesa de la noblesa, l'altruisme, l'entrega, el sacrifici, l'esforç,... i tot el regitzell de coses que conformen aquest esplèndit acte d'amor i lluita.

Avui el meu fill Pau, amb els seus 11 anys recent complerts, m'ha explicat que l'univers és enorme.
En un reportatge que ha vist per televisió explicaven que hi ha un estel, que te un nom semblant a "nosequè majoris" tal com diu ell, i que deu ser un dels més grans coneguts. M'ha promès que així que tingui les dades precises m'ho farà saber.
En Pau diu que això et fa "flipar" i que et quedes "tontu" una estona, per seguidament fer constar la seva preocupació per la gran quantitat de residus que els humans llencem a l'espai. Que sembla ser que no en tenim suficient en tenir el nostre planeta fet un desastre!.
En Pau es fa gran i m'encisa escoltar les seves reflexions, barreja de mesurada preocupació i fresc humor.
Necessitem que els Paus del món aprenguin de tots els errors que els humans hem comès, cometem i seguirem cometent, perquè aquests Paus comencin a posar remei a tanta irresponsabilitat. Almenys ho intentin.
També m'ha explicat, que des de l'espai es poden veure les llums de les grans ciutats. Diu que li agradaria fer-ne una foto, que la posaria a l'ordinador i l'ensenyaria a tot hom!... i ha afegit una dedicatòria especial, pel Quim i la Laura.
Ell sabrà perquè ho ha dit, a mi se m'han negat els ulls.
Gràcies Pau.