Ha nascut la Daniela

Vaig tenir la immensa sort de conèixer el Carlos.
Un noi vital, despert, curiós de la vida. Alhora, un noi marcat per una cruel malaltia, que finalment, el va dur a la mort.
Va ser una lluita ferotge que molts varem poder seguir, gairebé dia a dia, a través de les seves paraules escrites al seu blog. Sense pudor, ens va anar narrant el que passava, i el que per ell suposava tot allò.
Ens demanava repetidament que fóssim al seu costat. Als que coneixia personalment o a qualsevol que passés pel seu blog. Ens demanava que reméssim amb força en aquell mar brau, que l'ajudéssim a dur a port el seu vaixell. Tots érem grumets, ell el capità.
Fórem els seus mariners entregats i fidels.
Jo, com molts d'altres, em vaig sentir fascinat per aquell home tan valent. I em sento molt feliç per haver tingut la sort de coneixe'l.
En el moment de la seva dissortada mort em vaig sentir desolat. Encara ara em pregunto, com una persona, a la que no he vist mai, de la que sols he llegit la seves reflexions en una pantalla, reflexions marcades a més per un moment tan difícil, va poder entrar a la meva vida amb tanta força. Com es que porto la seva empremta tan marcada en el meu record i en el meu present.
I avui he sabut, a través del mateix blog, que continua l'Ana, la seva esposa, que ha tingut una filla seva, la Daniela.
Ha sigut una enorme emoció reviure alhora aquell desig que expressaven, de ser pares, i saber d'aquest naixement. He rellegit les darreres entrades, de profundes i contrastades emocions, que valen molt la pena.
Em sento molt feliç per ells i no puc evitar sentir certa eufòria. És com si amb aquest naixement haguessin burlat la mort.
Penso que la vida és dura sovint, que ens sentim sols, que ens guanyen les pors, però que en els moments en que l'amor i l'esperança es fan presents, ja res importa, ja res és de témer. Sols sentir-los intensament i viure.

Per si voleu coneixer al Carlos, l'Ana i la Daniela, teniu l'adreça del seu blog en el primer lloc dels meus recomanats.

Manifest per l'independentisme

Vull fer-me ressò del "Manifest a favor d'una conferència nacional del sobiranisme" amb el que em sento totalment identificat.

"Des de la Primera República, totes les temptatives de buscar una estructuració de l'Estat espanyol que accepti l'autogovern de Catalunya i asseguri la perdurabilitat de la identitat catalana han resultat fallides. I l'aplicació durant un quart de segle de l'Estatut del 1979 i els gairebé quatre anys de vigència de l'Estatut del 2006 demostren, a parer nostre, que tal com és avui el món i tal com ha evolucionat la nostra societat, l'estancament en l'autonomisme conduiria lentament però inexorablement al declivi industrial, l'empobriment de les classes populars i la definitiva espanyolització cultural i lingüística del nostre país. És a dir, significaria per a la nació catalana l'acceptació tàcita d'una mort dolça.

Tampoc no creiem que es pugui dipositar cap esperança en una fórmula de tipus federal. Pràcticament no hi ha federalistes a Espanya i els pocs que se'n diuen, a l'hora de la veritat, tampoc no acceptarien la solució singular que l'especifitat catalana requereix.

Respectem profundament l'opinió dels que discrepin del nostre punt de vista, però per a nosaltres, perquè Catalunya sobrevisqui com a nació, és indispensable que en el termini més breu possible es construeixi pacíficament, per via de referèndum, en un Estat independent integrat directament en la Unió Europea. I només aleshores, alliberada per fi de l'espoli fiscal, Catalunya podria esdevenir un país modern, pròsper i socialment avançat.

No hi ha temps a perdre i les eleccions del proper novembre podrien permetre fer un pas endavant cap aquest objectiu. Per això, els sota signants, allunyats de la política activa i sense cap ambició de poder o de càrrecs, fem una crida a tots els grups, moviments, partits, associacions i plataformes independentistes perquè es posin d'acord per presentar una candidatura transversal, equilibrada i unitària, que motivi els abstencionistes i porti al Parlament un estol de diputats que, sense renunciar a les seves personals ideologies, es comprometin a treballar units, per prioritzar en tot moment l'objectiu de la independència.

La celebració d'una conferència unitària per a la independència, amb la participació activa i equilibrada de membres acreditats de plataformes i associacions sobiranistes, i dels impulsors de les consultes populars, podria ser el camí per arribar a aquesta candidatura de consens. Sabem que no és fàcil superar les legítimes diferències existents, però creiem que val la pena d'intentar-ho, perquè estem convençuts que, amb la unitat, la independència és possible. I és l'única solució que permet resoldre definitivament el problema entre Catalunya i Espanya. I establir els fonaments d'una convivència justa, digna i en peu d'igualtat."

Barcelona, 12 d'abril del 2010

Si en voleu saber més, podeu accedir a aquest blog: http://www.reagrupament.cat/novaweb/content/view/1864/38/

A L'Eulàlia

Tenia llavors 18 anys recent complerts, arribava a Barcelona ple d'il·lusió, anava a viure amb la meva germana! sols, en el que llavors em va semblar un magnífic estudi al barri de Sants.
Era una fantàstica aventura i ben cert que no em va decebre.
Les experiències viscudes durant aquells primers anys a la gran ciutat em van marcar per sempre. Recordo fins el darrer detall: del barri, els veïns, el bars que freqüentàvem, la uni, els amics... i de manera especial les llargues xerrades amb l'Eulàlia.
Potser no n'és del tot conscient del molt que va representar per mi que m'acollís, que m'ensenyés, que em cuidés.
Entre moltes altres coses, que seria llarguíssim d'explicar, em va encomanar l'amor a la cançó protesta, aquella que deia allò que molts pensaven i no s'atrevien, per raons evidents, a dir en veu alta. Els sentiments d'impotència, de tristor i de ràbia. El desig d'una llibertat que no es tenia. Quilapaium, Calchaquis, Víctor Jara, Violeta Parra, Paco Hernández, Lluís Llach,Víctor Manuel,...
Coincideix en que fa pocs dies, arrel dels funerals honorífics de Víctor Jara, vaig recuperar el seu so a través d'aquest fantàstic mitjà que és Internet. En pocs segons tenia la gravació d'una de les seves cançons més belles: Te recuerdo Amanda.
Si no la coneixeu o fa molt temps que no l'escolteu us recomano que la recupereu, per uns minuts gaudireu de la seva bellesa.

La deseducació

Vull fer una súplica: deixem de deseducar els nostres infants.
Aquest matí he passejat pel parc de sota de casa, he trobat moltes brosses que estaven trencades, d'altres bolcades expressament deixant el seu torrent de deixalles escampades per damunt de l'herba fresca. Quin lleig contrast!.
Després m'he creuat amb un senyor que devia anar cap a la feina, l'he saludat perquè, a aquella hora -poc després de les 7h- al parc no hi ha gaire gent i sembla que be de gust ser més atent i amable. Doncs no!, tan sols m'ha mirat com si fos un perill aparegut de sobte.
He seguit per la fleca, molt ben atès, -menys mal- i cap a casa.
En sortir amb el cotxe de l'aparcament un noi amb un patí quasi atropella un avi. Aquest li ha dit que anés amb més de compte, doncs ell anava per l'acera. La resposta no s0ha fet esperar i li ha regalat un parell d'improperis que m'han accelerat el pols i les ganes de sang. Atenció! m'he dit. que així no arreglarem res! i l'he deixat marxar amb la mirada fera.
A l'entrada de l'hospital un nen, que esperava potser ser visitat -o visitava, tan dona-, es dedicava a llençar gots usats pel terra mentre els seus progenitors es discutien. Li he dit, amablement i en català que no ho fes més. A aparegut de sobte el que semblava el pare i sense dir-me res s'ha emportat el nen d'una revolada. Quan acabava el passadís he mirat enrera. El nen tornava a llençar els gots per terra i els pares ni discutien ni feien res, sols s'ho miraven.
Ha estat casualitat, d'altres dies visc inicis molt millors, però de fa temps que em preocupa moltes coses que veig i que m'expliquen de comportaments de persones, sovint molt joves. Coincidint amb això he trobat una pel·lícula que tenia guardada de fa temps i que segons tinc entès va rebre un premi. I lliga força i us la recomano. És molt curta.
Fa pocs dies escoltava algú explicant, en un programa de ràdio, que els nens tenen una de les seves més importants fonts d'informació en la conducta i en les paraules que veuen, escolten i senten durant els àpats familiars.
Recordeu-vos-en! i feu de cada minut del dia, un bonic àpat de bones maneres.

Pollastre a la carta

Gaudiu d'aquest preciós curt!. I encara que tan sols dura uns 6 minuts no us oblideu de proveir-vos de dolços, crispetes, begudes refrescants i uns quants catàlegs de roba, cotxes, aparells electrònics i una llista de restaurants que vulgueu visitar en aquests propers mesos. Tot això tan imprescindible i que ens fa tan feliços a tots.
Que us aprofiti.
Gràcies S. per donar-me a conèixer aquest interessant curt. I tal com dius, potser el més fort de tot és que ells, tot i així, potser són feliços.

Una nit d'estiu

En realitat no tinc res a dir. Res d'especial, vull dir.
És la situació el que em resulta divertit i estimulant, doncs en aquests moments estic sota un pi, còmodament assegut a una cadira de lona, en el relaxat ambient d'un acampament.
Temps endarrere menystenia aquests indrets i no tot el que inclouen em sembla suggestiu o estètic, però carambes! he descobert que un s'hi pot arribar a trobar tant de bé!.
Som quatre (més el gos) i en aquests mateixos moments no sabria dir on estan els altres. I són les 23:14!.
El moment de no fer res, pensar o ni tan sols això. Deixar-te portar. Que agradable!.
No m'importa què està passant a la feina, és igual si el terra està ple de brutícia, no estic atent a si els menuts ja han fet els deures, el gos es rasca i no corro a veure si te una paparra, ... Mira, ara ha arribat la Di. Obrirem unes cerveses i petarem la xerrada fins que la son ens arrossegui a estirar-nos!.

Un matí qualsevol..., d'embarbussaments.

Aquest matí estic especialment distret. Deu ser el cansament acumulat de la setmana.
Tot just m’he llevat he preparat un tuper amb fruita, síndria, préstec (m’ho he dit mentalment i m’ha fet molta gràcia), poma i plàtan. Això no era més que el prolegomen del que venia.
Llavors, he tret a passejar el gos, com cada matí i, pel camí, li he desitjat un bron dii a un veí. És clar, t’agafen poc entrenat i la llengua s’ha passat la nit tombada a la bartola.
Ja tornant cap a casa he passat per la fleca a comprar el pa, la dependenta és nova, per la fesomia diria que és pakistanesa –mira que llest que sóc eh!, demà li pregunto-. Com que sóc dels convençuts de que cal parlar en català als nou vinguts, li he engaltat un: una baguette -molt català del nord aquest mot- i una d’íntegre. La noia no s’ha immutat i m’ha servit amb diligència el que ha entès, que curiosament ha estat exactament el que jo volia. Menys mal, per un moment he temut que em demanaria quin tipus de pa era aquell!.
Ja a casa, he agafat la maleta, la carmanyola i les claus i m’he encaminat al garatge a recollir el cotxe.
Allí m’he trobat a la senyora que aparca el seu cotxe al costat del nostre, amb la seva filla d'uns 10 anys. Com que sóc molt canaller, li he demanat a la nena què feia tan aviat i m’ha explicat que anava al casal, a passar el dia mentre els pares anaven a la feina, pobreta. L’hi he fet un somriure i li he dit a la seva mare: avui diuen que farà molta calor i que a la tarda potser t’aturmenta. No se si ho ha entès bé perquè ha fet una deducció fàcil o bé a cregut escoltar el que jo pretenia dir, la qüestió és que m’ha contestat que ja se sap, a l’estiu són habituals les “turmentes” de tarda. M’he d’esforçar en millorar el meu català, m’hagués estalviat aquest error, sols calia usar la paraula adequada: tempréstec!.
Ja al cotxe, inicio el protocol: poso la maleta darrera el seient del conductor; la bossa amb la carmanyola de fruita, damunt el seien de l’acompanyant; m’estiro de la camisa pel darrera, perquè s’arrugui el menys possible; em poso el cinturó de seguretat; engego la ràdio i poso Catalunya Ràdio -en comptes d’IcatFM que és l’emissora que poso per tornar-; em col·loco les ulleres de sol i arranco.
Direcció a Santa Coloma de Gramanet per la carretera de La Roca.
Em relaxo, és un moment de pau i condueixo el més suaument possible, a la velocitat estricte que marquen els senyals, que en aquest tram està comprès entre els 40Km/h i els 60Km/h. De tant en tant algú em fa llums perquè vagi més de pressa, doncs no hi ha masses llocs on es pugui avançar, però jo em mantinc en els meus tretze! (és un dir, doncs ja fa temps vaig passar la quarantena). Si volen córrer que vagin a Montmeló!.
De sobte s’ha escoltat una petita explosió dins del cotxe!, com si un gamberret m’hagués llençat una piula de Sant Joan!. L’esglai ha estat majúscul, m’he aturat tan bon punt he trobat una escapada a mà dreta i he començat a revisar el cotxe amb les pulsacions disparades, -més o menys iguals a les que tinc el dia que decideixo maltractar-me corrent una estona-.
Ostres, no he trobat res sospitós. He continuat cap a la feina estorat i un xic espantat. Hores d’ara encara no m’ho explico, serà una neurona que m’ha petat?. Quin misteri!, ...i quin matí m’espera!.