Un conte improvitzat

Aquest és el conte improvisat que em va demanar el meu fill Pau.
Si ets molt adult, d'edat o de ment, probablement no t'interessarà.
Jo m'ho vaig passar molt bé. Una idea, sense un argument clar i endavant!, a veure què surt!.
Per tots vosaltres, el conte del rellotge de paret.
Per cert, està en castellà. Era un altre dels requisits.

Somriure

Ahir a la tarda, en arribar a casa, em vares rebre amb un somriure.
I durant tota la tarda em vares obsequiar amb molts somriures. I van passar les hores, entre somriures. I va arribar la nit i et vaig dir que tenia una reunió i em vares acomiadar amb un somriure. I vaig tornar, ja era tard. Estaves mig dormida arraulida al sofà, amb la televisió posada i el teu interès lluny. I em vaig seure al teu costat i et vas girar.... amb un somriure.
I era tard. Vam anar al llit,calia descansar per afrontar un nou dia, i entre llençols em vares regalar... tot un món de somriures.
I ja avui, de bon matí, em despertar, el primer que he vist ha estat el teu somriure. I en marxar, quan t’he anat a dir –que tinguis un bon dia!- tu m’has respòs amb un peto i amb un somriure.

Torla

Des de fa aproximadament 8 anys, sovint, quan vaig a passejar el meu gos Net de bon matí, coincideixo amb un home que també passeja pel parc. Ell porta dos gossos, un de menut i cridaner, un yorkshire terrier, i un de gran, amb bona planta, crec que és un epagneul bretó. M'agrada el posat d'aquest home, camina molt dret, pausadament, sovint amb un bastó a la mà dreta -encara que no el necessita-, i te una mirada noble. És gran, bé, diguem que és un jubilat.

Com que valoro l'educació i les bones maneres, tinc per costum saludar a la gent amb la que em creuo pel parc, i així ho he fet amb el senyor esmentat.. i sempre m'ha correspost, que quedi clar. Fins que un dia -no se quan fa d'això ni si va passar molt de temps des de que vàrem començar a coincidir- em va aturar per demanar-me si volia uns ossets que li havien regalat i que segons semblava servien per rentar les dents i millorar l'alè dels nostres amics cànids. Es veu que li sobraven o bé no creia en aquelles potingues i preferia regalar-les abans d'optar pel reciclatge orgànic.

Bé, vaig acceptar l'obsequi amb molt de gust i a partir de llavors la salutació del matí va anar un xic més enllà. Al "bon dia" li seguien algunes frases més, sobre el temps, l'estat del parc, les bèsties,...

Em va explicar que era "maño" i sento no recordar el nom del poble on va néixer, que també m'ho va dir. Li agradava molt el camp, caminar i sobretot caçar. Ai això de la cacera!, jo no em porto gaire bé amb els caçadors, però donat que aquest home em donava tan bona impressió i era tan amable, vaig optar per obviar aquest detall.

Dons avui m'he trobat de nou l'amic "maño" passejant pel parc, com de costum. He advertit quelcom en el seu posat que m'ha alertat i de seguida m'he adonat que sols l'acompanyava el yorkshire, que també com de costum ens ha rebut – ho ha rebut al pobre Net- amb una llarg i escandalós encadenat de lladrucs aguts i extraordinàriament molestos, però com que sempre és així, ni ell no jo li hem fet gaire cas.

M'he atansat a saludar-lo i l'he vist envellit, geperut i tristó. Caram! com havia canviat en pocs dies!. Però, és clar, immediatament m'he preguntat, i l'altre gos?. Efectivament, la resposta és que havia mor. Bé, com sol ser habitual en aquests casos, l'havia hagut de fer matar. Els motius? Què més dona.

La breu salutació habitual ha estat substituïda per una llarga explicació de tot l'ocorregut durant els darrers dies de vida de la gossa, que perdoneu però no us havia dit que era una femella d'espagnel i que responia –talment- al nom de Torla. M'he adonat que allò comportaria arribar tard a la feina, però el meu amic m'ho volia explicar i m'he disposat a escoltar.

Ha estat una manifestació d'amor i enyor, ..a un gos. Què importa?. És el sentiment i l'emoció l'important, tenir-los, saber-los viure. La Torla l'ha acompanyat fidelment durant 14 anys i l'amic "maño", que sento dir que no li se el nom, està desolat. Allí hem estat els dos, cara a cara, el món a banda, i dels seus ulls dos reguerots de llàgrimes que em feien estrenyí el cor i tancar l'estómac. I he fruit -si, he dit fruir-, de tot allò que m'ha volgut explicar, callat, solidari i atent. No podia ni volíem que fos d'altra manera.

Avui ha estat per la mort d'un gos, un altre dia serà per una altra pèrdua. Sempre per l'adéu a algú estimat. I què difícil és d'acceptar de dir adéu per sempre!.

Li he dit que recordaré sovint la Torla ensumant pel parc, que és el que feia a tot hora. Concentrada en cercar ves a saber què, pendent de l'home, fidel i atenta.

Korfbal

Korfbal, un esport que desconeixia fins fa un parell de dies. Me’n ha parlat una companya de la feina i ho ha fet amb tal entusiasme que he pensat que valia la pena investigar. Gràcies L.!.

D’aquesta investigació googleiana n’he obtingut l’origen, que és holandès. Ep! Això promet, els turistes d’aquesta nacionalitat sempre m’han semblat dels més educats. En general, clar està, però amb una clara avantatge enfront altres nacionalitats que, com aquests, ens envaeixen estiu rere estiu amb el nostre interessat beneplàcit.

A la història recent del nostre país tenim grans personalitats que provenien d’aquelles terres: Cruyff, Koeman, Rijkaard,… i un munt més que no venen al cas, que en són molts i segurament no sols futbolistes –aquí faria un incís perquè tan Cruyff com Rijkaard em semblen quelcom més que homes del món del futbol, però se’m faria llarg i ho deixarem per un altre jorn-, però com que estem parlant d’un esport, m’ha semblat més escaient.

Seguim. Cada equip –n’hi ha dos, en això és poc original- està format per 8 jugadors, 4 homes, nois, nens i quatre dones, noies, nenes,... que han d’encistellar una pilota (!!). No pot ser, un segon, que ho consulto de nou al Dr. Google...

Confirmat! Estic tant sorprès que no se com seguir, diria més, estic en ple atac d’entusiasme!. Us explico immediatament el perquè, te a veure amb la resta de normes que acabo de llegir.

Tal com us deia, es tracta d’encistellar una pilota a 3,5 metres! caram, això és més o menys mig metre més que en el basquet de debò – dic de debò perquè a la cistella del parc de sota de casa ja us dic jo que no hi ha tanta alçada-. I la cistella està sola, sense més protecció que el pal que la subjecte des del terra i que presenta certa flexibilitat!. Interessant...

Els jugadors poden intentar encistellar... des de qualsevol banda!. Poden encerclar-la tot fent una sardana, estudiar els seus contorns abans del tir, encisar-la executant un precís ball de galant o de galana.

I per això cal col·laborar, fer-ho entre tots. Es cultiva el joc en equip, doncs no es permet passejar la pilota com si fos de propietat privada i cal passar-la per avançar vers la victòria. Sense donar empentes! El cos a cos està prohibit, són l’agilitat i la destresa les virtuts a premiar. I no es permet que un fornit mascle de dos metres defensi per impedir el joc a una jove i fràgil donzella de metre seixanta. Fabulós!. Definitivament, aquest és el meu esport preferit!.

Però no acaben aquí les bones noves. Catalunya te federació de Korfbal reconeguda internacionalment des del 1997. Visca la Federació Catalana de Korfbal lliure!!... disculpeu, m’he encegat per un instant.

No us sembla encantador?. És talment com un somni fet realitat. S’han acabat les escomeses i el sexisme primitiu. Visca el Korfbal!, visca els holandesos!.

"Y después, de putes!"

"Y después de putes", aquesta era l'afirmació que feia una guanyador de la loteria, no fa gaire temps, a la pregunta d'un o una periodista sobre què farien ell i els seus amics per celebrar la seva bona sort.
Si senyor. En aquest país també anem de putes, sols que en la majoria de casos es fa secretament, el més "decentment" possible. Ui, em sembla que m'he equivocat de paraula!.
Potser el meu pare va anar de putes, o l'avi, o algun amic meu, o algun company de feina, o potser jo. Molta gent -és un fet innegable-, va de putes.
Les veiem, princeses de la carretera, allí, palplantades, passant fred o calor, víctimes de les inclemències del temps i dels homes, que amb més o menys respecte demanen el seus serveis.
Què fem? les mirem amb pena, amb rebutg o amb desitg. I allí segueixen, joves, algunes massa joves , boniques, algunes molt boniques, d'altres no tant, però totes amb evidents encants per seduir el viatjant cercador de plaers secrets. I tot són noies, o no? això no ho se, francament, però poc importa.
I què? ens sembla bé que això sigui així?. A l'enquesta ràpida que faig en aquest mateix moment la resposta aclaparadora és que no, no ens sembla gens bé. I què farem per evitar-ho? ... Aquí, senyors meus, tenim un problema.
No volem que les nostres carreteres estiguin farcides de putes de cadira bruta o sofà estripat. No volem bars de neó vermell a les afores dels nostres pobles i ciutats. Tot i que a mi, francament, el neó sempre m'ha semblat molt encisador. No volem, això per damunt de tot! valguem...! una casa de "cites" al costat de casa. I no em refereixo a una casa amb les parets plenes de cites de persones sàbies, o de llibres, que aquests agraden i queden molt bé com a regal. Per cert, tinc entès que en alguns casos a un futur marit se li regala no sols la típica noia que amb més o menys gràcia es va treient la roba mentre els amics criden abraonats, excitats, beguts i en ple atac hormonal a cada un dels seus insinuants moviments. Es veu -que jo no ho se, perquè sóc de bona família i molt decent- que el regal és ... tatatà!... una puta!. Per una estoneta, és clar, que després toca casori amb la respectuosa futura esposa. Fan elles el mateix?, ha arribat la igualtat en aquest aspecte també?. Això tampoc ho se.
Bé, però tornem al tema central, tenim les putes als bars, a les carreteres, als pisos,.... movent un munt de diners que bàsicament van a parar a les mans dels gestors que les cuiden "mimosament". Diuen que a Itàlia començaran a posar multes a les putes i als seus clients, no se els imports però em pregunto si tot ho pagarà la puta o al igual que els seus guanys anirà a percentatge i la resta ho pagarà el proxeneta o la xarxa mafiosa que li gestiona el fet laboral.
Cal buscar sistemes per aconseguir que desapareixin? això, senyors meus, ja s'ha intentat i sempre s'ha fracassat. A més, i no ens escandalitzem, quin mal hi ha en fer aquesta feina de forma voluntària, regulada, protegida, organitzada,...Com?...
Jo crec fermament que és bo que existeixin les putes i si cal els putus, mestres dels secrets de la carn, gran escoltadors i experts empàtics que regalin moments de felicitat a aquells que ho necessitin.Però senyors, ho hem de voler tots així empènyer als polítics perquè ho regulin i es posin medalles en fer-ho, perquè de moment, el tema els fa tanta por que, a part d'anar-hi a cercar els seus serveis, alguns, molt pocs, segur...segur...ai mare!, de la resta res de res.
I ni ha de menors d'edat, si, es veu que tant nois com noies, però no ens espantem que m'han dit que la majoria són estrangers. I sense papers! Puf, llavors, tan se val.
A veure, mirem aquella pàgina del diari que tothom passa tant ràpidament quan està acompanyat per no donar què pensar si s'hi està massa estona.
Un, dos, tres.... 342! Bufa! no creia que n'hi haguessin tants!. Mirem quants anuncien serveis per part de gent de fora...69! vaja, quina coincidència aquest número, que de fet crec està poc estès en els serveis que s'ofereixen al sector, es veu que es tracta més de rebre que de donar, imagino. Val, i si seguim analitzant el tema dels anuncis, veiem que dels que inclouen fotografies i van enmarcats -aquest són més cars- n'hi ha 36 i d'aquests 23 corresponen a ofertes de noies asiàtiques. Detectem doncs el que podria ser una nova moda, o vici, donat el cas. Deu ser perquè n'hi ha moltes al planeta, o per la novetat, o per celebrar els jocs olímpics. Ves a saber.
Sigui com sigui en això tenim un problema, i cal que fem alguna cosa. Ai, que ja fa masses centenars o milers d'anys que això està així, ja toca que hi posem ordre, que no repressió.I si us plau, senyors i senyores de les ordres religioses totes, no s'hi posin si no és per ajudar, gràcies.
Visca la prostitució professional i reglada!. Respecta per les treballadores i els treballadors del sexe comercial.

Dimecres al vespre vàrem anar amb la Diana al Liceu. Celebràvem el nostre catorzè aniversari i la fada madrina ens havia aconseguit dues entrades per Don Giovanni, de Mozart.Oh! quin plaer!.
Ja havia vist dues òperes, fa anys, abans de l'incendi. A petites dosis sempre m'ha agradat l'òpera. Tot va començar quan pel voltant dels 20 anys vaig escoltar una part de Tristan e Isolda de Wagner. Em vaig quedar tan bocabadat, tan impressionat. Aquelles veus, aquelles emocions tan ben expressades, aquell torrent de so, de veus i d'instruments, que em provocava un escalfred a tota l'espinada!.
Sols entrar al teatre ja em vaig sentir aclaparat per aquell espai que a mi em sembla meravellós. Vaig fugir de contemplar els que m'envoltaven tant com vaig poder. No m'agraden les mostres xulesques de poder adquisitiu, frivolitats superficials i altres estupideses.
El vestíbul, igual al que recordvava, convidava a entrar amb promeses d'espectacle en majúscules. El personal del teatre, de tracte exquisit, ens va deixar bon gust de boca. Quelcom molt important quan estàs ple d'expectatives i un xic atemorit per la novetat.
Més perduts que una altra cosa ens vàrem atansar fins la sala Foyer. Espaiosa, ben il·luminada, i en un costat un faristol on al cap d'uns moments s'atansava un home jove que amb molt bona veu i maneres ens explicava l'argument, la posta en escena i la història de l'obra. Fantàstic!. Ho vam celebrar amb una copa de cava cada un i jo un entrepà de xapata i pernil d'allò més bo. Estàvem preparats.
En entrar a la sala... quina meravella!, em van tremolar les cames per un instant. Ho recordava, si, però no m'esperava la reacció dels meus sentits. Si tan sols havia entrat en aquell espai i ja em sentia d'aquella manera, què m'esperava quan comencés l'obra?. Us ho respondré ràpidament i en una sola paralua: bellesa!.
Aquelles veus, aquella orquestre,.... aquí les paraules ja perden el seu sentit, sols hi ha una manera d'entendre-ho. Anar-hi.
Comentàvem amb la Diana que menys mal que anar al Liceu ja no és quelcom reservat a l'elit econòmica. Potser no és ben bé així, fora bo valorar als qui hi volen anar no pel pes de les seves butxaques sinó pel desig de gaudir-ne.
Visca l'òpera!.

Ja n’estic fart! Sols faig que escoltar comentaris sobre lo inadequat d’ampliar la zona limitada als 80Km de velocitat màxima. Doncs jo hi estic totalment d’acord, i ja triga massa!.
Mireu, estudis apart, jo des de que aquesta mesura és vigent circulo més tranquil. Si, encara ni ha que fan demostracions de les seves mal concebudes habilitats al guiant (bé, seria llarg d’explicar però de menut vaig decidir que el mot volant era erroni i que en realitat calia anomenar-lo guiant), però una gran majoria de conductors s’ho pren amb més calma. I això és bo per a tots.
Més d’un m’ha dit que és l’edat, però ja no “em posa” anar a tota galeta driblant els altres cotxes com si fes una cursa d’eslàlom. Ara prefereixo conduir sense alterar el meu sistema nerviós simpàtic, ni fer treballar innecessàriament els recursos insultius i reneguistics dels meus companys de carretera, a més de sobtats innecessaris augments de feina de les seves glàndules suprarrenals.
Escolteu! (perdoni President que li prengui per un moment aquest inici de frase). Que es tracta d’arribar gaudint del viatge, per curt, monòton, rutinari que sigui. Podeu escoltar la ràdio!, és la millor companya del conductor, això si, trieu bé l'emisora, i a partir de setembre ja sabeu, tindrem de buscar una alternativa als Matins de Catalunya Ràdio.
Ens veiem a la carretera!

Una notícia que llegia ahir al diari 20Minutos amb una fotografia on es veia un tros de platja,i en un primer terme, el cos de dues nenes gitanes mortes ofegades. Al fons, dos banyistes assentats damunt les seves tovalloles contemplant el succeït amb aparent fredor. Els comentaris de l'article no deixaven lloc al dubte, escàndol per la reacció dels banyistes front un succés tant trist. Sensacionalisme o realitat?, tan se val, tampoc ens descobriran ara el que sabem que passa sovint, la ignorància pel patiment aliè, la insolidaritat, la manca d'empatia, el veuer-ho tot com si es tractés d'un serial (quin mal que fan aquests productes avui bàsicament televisius, ahir radiofònics.
Potser a aquests banyistes els va molestar que aquestes nenes haguessin escollit aquella platja per morir ofegades? potser pensaven que si no tenien un altre lloc millor per anar a morir?...
No podem fer cap retret a aquestes persones que no ens fem abans a nosaltres mateixos. Massa sovint ens mirem la desgràcia aliena assentats còmodament als nostres sofàs.
Aquesta vegada, en comptes de negrets que venien de l'àfrica, ai pobrets, han estat dues nenes gitanes. Ai pobretes. Berlusconi, dues menys!.
Jo, diumenge, passaré per donar una almoina a unes nenes romaneses que solen estar davant l'església de Sant Esteve i em sentiré molt millor. Compraré la meva bona consciènia. Ai pobret.
Ai, pobretes!.
Ai, pobre món!.

Per tu, com dos peces que s’uneixen, endevinant el camí guiats pel desig, l’un vers l’altre, amb el batec de l’amor repicant al pit, amb l’alè del bes que cerca el seu destí.
Per tu, que demanes sexe quan cerques l’amor, que acarones amb els pits despertant tempestes de luxúria, que sempre em satisfàs però mai en tinc prou, perquè de l’elixir de la teva copa sempre em vull assedegat, sempre...
Per tu, que t’ho dit poc i per això ho escric, sense vergonya. Que no ho vull amagar, perquè em fas feliç, de tantes maneres... i també d’aquesta.
Per tu...

Ja veus que n'és d'absurd, un món ple d'agressions al medi ambient i jo que m'he entestat en recollir les ampolles de plàstic de la feina. Si, ho heu llegit bé, he posat una caixa de cartró (que penso portar a reciclar quan sigui menester) al costat de la porta de sortida perquè els companys hi llencin les ampolles de plàstics buides. Un parell de cops per setmana les recullo, fora d'hores de feina, que no sigui dit, i les porto a un contenidor per plàstic.

No us ho perdeu, on treballo, un dia qualsevol podem superar les 2000 persones. I no hi recollida selectiva de plàstic!. I si hi és, jo no l'he trobat. Consti que l'he buscat a propòsit.
Si fem quatre números veureu perquè penso que val la pena. Cada setmana, amb les dues bosses, recullo una mitja de 50 ampolles. Al meu departament som unes 30 persones, que no ho recullo de tot el centre eh!, què us penseu?. Això vol dir que a l'any, eliminant les quatre setmanes de vacances i un parell més de Nadal i pasqua, per ser generós, puc arribar a recollir unes 2.300 ampolles. Potser si que val la pena! Inclòs podria convocar, des d'aquest mateix bloc, a tots aquells i aquelles que tinguin sensibilitat pel tema del reciclatge i que vegin, astorats, que als seus llocs de treball no es fa res per permetre l'ús d'aquestes bones pràctiques, que m'imitin i posin, al costat de la porta de sortida, una caixa de cartró on els companys i companyes puguin dipositar les seves ampolles de plàstic buides. Veureu que bé us sentiu quan en porteu recollides unes centenes!

A més, al aclucar-te tantes vegades i prémer fortament el plàstic enforteixes els malucs, els dorsals, la panxa, els bíceps...

Creieu que hi ha d'haver un altre perquè? Potser és que em va influir molt la lectura de “L'home que plantava arbres” de Jean Giono. I encara sóc dels que creu, que amb un petit esforç de fem cadascú, tenim grans fites al nostre abast.

De reparador a investigador

Fa anys que em dedico a arreglar ordinadors. A la família, als amics, a la feina. Durant aquest temps he tingut ocasió, voluntària o involuntàriament, de veure la de secrets que es guarden en aquestes maquinetes. Tot i així, m'he quedat bocabadat en llegir, avui mateix, que a l'estat de Texas s'ha aprovat una nova llei segons la qual el personal que es dediqui a realitzar aquest tipus de reparacions caldrà que obtingui prèviament la llicència d'investigador privat.

Així doncs, a mi que sempre em va agradar Carvalho, potser aviat arribi el meu moment!