Vaig tenir la immensa sort de conèixer el Carlos.
Un noi vital, despert, curiós de la vida. Alhora, un noi marcat per una cruel malaltia, que finalment, el va dur a la mort.
Va ser una lluita ferotge que molts varem poder seguir, gairebé dia a dia, a través de les seves paraules escrites al seu blog. Sense pudor, ens va anar narrant el que passava, i el que per ell suposava tot allò.
Ens demanava repetidament que fóssim al seu costat. Als que coneixia personalment o a qualsevol que passés pel seu blog. Ens demanava que reméssim amb força en aquell mar brau, que l'ajudéssim a dur a port el seu vaixell. Tots érem grumets, ell el capità.
Fórem els seus mariners entregats i fidels.
Jo, com molts d'altres, em vaig sentir fascinat per aquell home tan valent. I em sento molt feliç per haver tingut la sort de coneixe'l.
En el moment de la seva dissortada mort em vaig sentir desolat. Encara ara em pregunto, com una persona, a la que no he vist mai, de la que sols he llegit la seves reflexions en una pantalla, reflexions marcades a més per un moment tan difícil, va poder entrar a la meva vida amb tanta força. Com es que porto la seva empremta tan marcada en el meu record i en el meu present.
I avui he sabut, a través del mateix blog, que continua l'Ana, la seva esposa, que ha tingut una filla seva, la Daniela.
Ha sigut una enorme emoció reviure alhora aquell desig que expressaven, de ser pares, i saber d'aquest naixement. He rellegit les darreres entrades, de profundes i contrastades emocions, que valen molt la pena.
Em sento molt feliç per ells i no puc evitar sentir certa eufòria. És com si amb aquest naixement haguessin burlat la mort.
Penso que la vida és dura sovint, que ens sentim sols, que ens guanyen les pors, però que en els moments en que l'amor i l'esperança es fan presents, ja res importa, ja res és de témer. Sols sentir-los intensament i viure.
Per si voleu coneixer al Carlos, l'Ana i la Daniela, teniu l'adreça del seu blog en el primer lloc dels meus recomanats.
