Ja n’estic fart! Sols faig que escoltar comentaris sobre lo inadequat d’ampliar la zona limitada als 80Km de velocitat màxima. Doncs jo hi estic totalment d’acord, i ja triga massa!.
Mireu, estudis apart, jo des de que aquesta mesura és vigent circulo més tranquil. Si, encara ni ha que fan demostracions de les seves mal concebudes habilitats al guiant (bé, seria llarg d’explicar però de menut vaig decidir que el mot volant era erroni i que en realitat calia anomenar-lo guiant), però una gran majoria de conductors s’ho pren amb més calma. I això és bo per a tots.
Més d’un m’ha dit que és l’edat, però ja no “em posa” anar a tota galeta driblant els altres cotxes com si fes una cursa d’eslàlom. Ara prefereixo conduir sense alterar el meu sistema nerviós simpàtic, ni fer treballar innecessàriament els recursos insultius i reneguistics dels meus companys de carretera, a més de sobtats innecessaris augments de feina de les seves glàndules suprarrenals.
Escolteu! (perdoni President que li prengui per un moment aquest inici de frase). Que es tracta d’arribar gaudint del viatge, per curt, monòton, rutinari que sigui. Podeu escoltar la ràdio!, és la millor companya del conductor, això si, trieu bé l'emisora, i a partir de setembre ja sabeu, tindrem de buscar una alternativa als Matins de Catalunya Ràdio.
Ens veiem a la carretera!

Una notícia que llegia ahir al diari 20Minutos amb una fotografia on es veia un tros de platja,i en un primer terme, el cos de dues nenes gitanes mortes ofegades. Al fons, dos banyistes assentats damunt les seves tovalloles contemplant el succeït amb aparent fredor. Els comentaris de l'article no deixaven lloc al dubte, escàndol per la reacció dels banyistes front un succés tant trist. Sensacionalisme o realitat?, tan se val, tampoc ens descobriran ara el que sabem que passa sovint, la ignorància pel patiment aliè, la insolidaritat, la manca d'empatia, el veuer-ho tot com si es tractés d'un serial (quin mal que fan aquests productes avui bàsicament televisius, ahir radiofònics.
Potser a aquests banyistes els va molestar que aquestes nenes haguessin escollit aquella platja per morir ofegades? potser pensaven que si no tenien un altre lloc millor per anar a morir?...
No podem fer cap retret a aquestes persones que no ens fem abans a nosaltres mateixos. Massa sovint ens mirem la desgràcia aliena assentats còmodament als nostres sofàs.
Aquesta vegada, en comptes de negrets que venien de l'àfrica, ai pobrets, han estat dues nenes gitanes. Ai pobretes. Berlusconi, dues menys!.
Jo, diumenge, passaré per donar una almoina a unes nenes romaneses que solen estar davant l'església de Sant Esteve i em sentiré molt millor. Compraré la meva bona consciènia. Ai pobret.
Ai, pobretes!.
Ai, pobre món!.

Per tu, com dos peces que s’uneixen, endevinant el camí guiats pel desig, l’un vers l’altre, amb el batec de l’amor repicant al pit, amb l’alè del bes que cerca el seu destí.
Per tu, que demanes sexe quan cerques l’amor, que acarones amb els pits despertant tempestes de luxúria, que sempre em satisfàs però mai en tinc prou, perquè de l’elixir de la teva copa sempre em vull assedegat, sempre...
Per tu, que t’ho dit poc i per això ho escric, sense vergonya. Que no ho vull amagar, perquè em fas feliç, de tantes maneres... i també d’aquesta.
Per tu...

Ja veus que n'és d'absurd, un món ple d'agressions al medi ambient i jo que m'he entestat en recollir les ampolles de plàstic de la feina. Si, ho heu llegit bé, he posat una caixa de cartró (que penso portar a reciclar quan sigui menester) al costat de la porta de sortida perquè els companys hi llencin les ampolles de plàstics buides. Un parell de cops per setmana les recullo, fora d'hores de feina, que no sigui dit, i les porto a un contenidor per plàstic.

No us ho perdeu, on treballo, un dia qualsevol podem superar les 2000 persones. I no hi recollida selectiva de plàstic!. I si hi és, jo no l'he trobat. Consti que l'he buscat a propòsit.
Si fem quatre números veureu perquè penso que val la pena. Cada setmana, amb les dues bosses, recullo una mitja de 50 ampolles. Al meu departament som unes 30 persones, que no ho recullo de tot el centre eh!, què us penseu?. Això vol dir que a l'any, eliminant les quatre setmanes de vacances i un parell més de Nadal i pasqua, per ser generós, puc arribar a recollir unes 2.300 ampolles. Potser si que val la pena! Inclòs podria convocar, des d'aquest mateix bloc, a tots aquells i aquelles que tinguin sensibilitat pel tema del reciclatge i que vegin, astorats, que als seus llocs de treball no es fa res per permetre l'ús d'aquestes bones pràctiques, que m'imitin i posin, al costat de la porta de sortida, una caixa de cartró on els companys i companyes puguin dipositar les seves ampolles de plàstic buides. Veureu que bé us sentiu quan en porteu recollides unes centenes!

A més, al aclucar-te tantes vegades i prémer fortament el plàstic enforteixes els malucs, els dorsals, la panxa, els bíceps...

Creieu que hi ha d'haver un altre perquè? Potser és que em va influir molt la lectura de “L'home que plantava arbres” de Jean Giono. I encara sóc dels que creu, que amb un petit esforç de fem cadascú, tenim grans fites al nostre abast.

De reparador a investigador

Fa anys que em dedico a arreglar ordinadors. A la família, als amics, a la feina. Durant aquest temps he tingut ocasió, voluntària o involuntàriament, de veure la de secrets que es guarden en aquestes maquinetes. Tot i així, m'he quedat bocabadat en llegir, avui mateix, que a l'estat de Texas s'ha aprovat una nova llei segons la qual el personal que es dediqui a realitzar aquest tipus de reparacions caldrà que obtingui prèviament la llicència d'investigador privat.

Així doncs, a mi que sempre em va agradar Carvalho, potser aviat arribi el meu moment!