dimecres, 8 de setembre del 2010

Ha nascut la Daniela


Vaig tenir la immensa sort de conèixer el Carlos.
Un noi vital, despert, curiós de la vida. Alhora, un noi marcat per una cruel malaltia, que finalment, el va dur a la mort.
Va ser una lluita ferotge que molts varem poder seguir, gairebé dia a dia, a través de les seves paraules escrites al seu blog. Sense pudor, ens va anar narrant el que passava, i el que per ell suposava tot allò.
Ens demanava repetidament que fóssim al seu costat. Als que coneixia personalment o a qualsevol que passés pel seu blog. Ens demanava que reméssim amb força en aquell mar brau, que l'ajudéssim a dur a port el seu vaixell. Tots érem grumets, ell el capità.
Fórem els seus mariners entregats i fidels.
Jo, com molts d'altres, em vaig sentir fascinat per aquell home tan valent. I em sento molt feliç per haver tingut la sort de coneixe'l.
En el moment de la seva dissortada mort em vaig sentir desolat. Encara ara em pregunto, com una persona, a la que no he vist mai, de la que sols he llegit la seves reflexions en una pantalla, reflexions marcades a més per un moment tan difícil, va poder entrar a la meva vida amb tanta força. Com es que porto la seva empremta tan marcada en el meu record i en el meu present.
I avui he sabut, a través del mateix blog, que continua l'Ana, la seva esposa, que ha tingut una filla seva, la Daniela.
Ha sigut una enorme emoció reviure alhora aquell desig que expressaven, de ser pares, i saber d'aquest naixement. He rellegit les darreres entrades, de profundes i contrastades emocions, que valen molt la pena.
Em sento molt feliç per ells i no puc evitar sentir certa eufòria. És com si amb aquest naixement haguessin burlat la mort.
Penso que la vida és dura sovint, que ens sentim sols, que ens guanyen les pors, però que en els moments en que l'amor i l'esperança es fan presents, ja res importa, ja res és de témer. Sols sentir-los intensament i viure.

Per si voleu coneixer al Carlos, l'Ana i la Daniela, teniu l'adreça del seu blog en el primer lloc dels meus recomanats.

4 comentaris:

mon-elizabeth ha dit...

Ai Trencanous et conec i sé com parles però encara em sorprens quan escrius. Transmets tots els teus sentiments i els encomanes!
La fotografia es preciosa i espero que els teus fills i la teva companya sàpiguen veure el que per sort tenen al contrari de la petita Daniela que viurà el seu pare de manera intangible però sens dubte intensa a jutjar per la mara que te.
Des de l´Esquirol una abraçada a tu i els teus i un cant a la VIDA

eso verde ha dit...

VIDA!

Arda ha dit...

Comparteixo amb tu els sentiments d'admiració, d'estimació, d'anyor per el nostre Capità. Perque ja es "nostre". De tota la tripulació que en el seu día ens varem embarcar amb ell.
El vaixell continua navegant.
Oi tant!.
Ara amb dues Capitanes.
Ana i Daniela.....
Daniela i Ana....
Per el que necessitin de nosaltres.
Per sempre.
Remem junts germà ?.
Estem "embarcats" en el mateix vaixell vital oi?....i la Mon, i l'Eulàlia i el Josep, la Di, el Francesc, els nostres fills...... una gran tripulació.
Si senyor!!.

Anònim ha dit...

Muchas gracias, no había leido este post y aqui estoy llorando como una magdalena sin poderlo evitar. Ayer Carlos habría cumplido 36 años y no puedo evitar sentir la injusticia de la situación, a duras penas pude felicitar su cumpleaños a Javier, el mellizo de Carlos y estoy segura de que mis padres pasaron un día terrible (igual que Ana supongo) pero no he tenido fuerzas para llamarlos.

Esta noche nos reunimos todos en su casa para celebrar el fin de año como venimos haciendo desde toda la vida. El año pasado fue bien, supongo que todos nos esforzamos y fue una velada bastante alegre. Este año me temo que nos va a pillar con la guardia baja y solo espero que los niños, van a estar todos menos Daniela (hasta eso se va a notar), nos distraigan del terrible "hueco" que tenemos en los corazones.

He intentado agradecer tu comentario en mi blog y me ha dado un error y por eso me he venido aqui. Perdona el desahogo, quería decirte que os noto muy presentes aun en la distancia. Deseo que 2011 os traiga el bienestar y la tranquilidad que tanto esfuerzo os ha costado conseguir. Un abrazo para toda tu familia.

Ana Gallardo