Dimecres al vespre vàrem anar amb la Diana al Liceu. Celebràvem el nostre catorzè aniversari i la fada madrina ens havia aconseguit dues entrades per Don Giovanni, de Mozart.Oh! quin plaer!.
Ja havia vist dues òperes, fa anys, abans de l'incendi. A petites dosis sempre m'ha agradat l'òpera. Tot va començar quan pel voltant dels 20 anys vaig escoltar una part de Tristan e Isolda de Wagner. Em vaig quedar tan bocabadat, tan impressionat. Aquelles veus, aquelles emocions tan ben expressades, aquell torrent de so, de veus i d'instruments, que em provocava un escalfred a tota l'espinada!.
Sols entrar al teatre ja em vaig sentir aclaparat per aquell espai que a mi em sembla meravellós. Vaig fugir de contemplar els que m'envoltaven tant com vaig poder. No m'agraden les mostres xulesques de poder adquisitiu, frivolitats superficials i altres estupideses.
El vestíbul, igual al que recordvava, convidava a entrar amb promeses d'espectacle en majúscules. El personal del teatre, de tracte exquisit, ens va deixar bon gust de boca. Quelcom molt important quan estàs ple d'expectatives i un xic atemorit per la novetat.
Més perduts que una altra cosa ens vàrem atansar fins la sala Foyer. Espaiosa, ben il·luminada, i en un costat un faristol on al cap d'uns moments s'atansava un home jove que amb molt bona veu i maneres ens explicava l'argument, la posta en escena i la història de l'obra. Fantàstic!. Ho vam celebrar amb una copa de cava cada un i jo un entrepà de xapata i pernil d'allò més bo. Estàvem preparats.
En entrar a la sala... quina meravella!, em van tremolar les cames per un instant. Ho recordava, si, però no m'esperava la reacció dels meus sentits. Si tan sols havia entrat en aquell espai i ja em sentia d'aquella manera, què m'esperava quan comencés l'obra?. Us ho respondré ràpidament i en una sola paralua: bellesa!.
Aquelles veus, aquella orquestre,.... aquí les paraules ja perden el seu sentit, sols hi ha una manera d'entendre-ho. Anar-hi.
Comentàvem amb la Diana que menys mal que anar al Liceu ja no és quelcom reservat a l'elit econòmica. Potser no és ben bé així, fora bo valorar als qui hi volen anar no pel pes de les seves butxaques sinó pel desig de gaudir-ne.
Visca l'òpera!.