Torla

Des de fa aproximadament 8 anys, sovint, quan vaig a passejar el meu gos Net de bon matí, coincideixo amb un home que també passeja pel parc. Ell porta dos gossos, un de menut i cridaner, un yorkshire terrier, i un de gran, amb bona planta, crec que és un epagneul bretó. M'agrada el posat d'aquest home, camina molt dret, pausadament, sovint amb un bastó a la mà dreta -encara que no el necessita-, i te una mirada noble. És gran, bé, diguem que és un jubilat.

Com que valoro l'educació i les bones maneres, tinc per costum saludar a la gent amb la que em creuo pel parc, i així ho he fet amb el senyor esmentat.. i sempre m'ha correspost, que quedi clar. Fins que un dia -no se quan fa d'això ni si va passar molt de temps des de que vàrem començar a coincidir- em va aturar per demanar-me si volia uns ossets que li havien regalat i que segons semblava servien per rentar les dents i millorar l'alè dels nostres amics cànids. Es veu que li sobraven o bé no creia en aquelles potingues i preferia regalar-les abans d'optar pel reciclatge orgànic.

Bé, vaig acceptar l'obsequi amb molt de gust i a partir de llavors la salutació del matí va anar un xic més enllà. Al "bon dia" li seguien algunes frases més, sobre el temps, l'estat del parc, les bèsties,...

Em va explicar que era "maño" i sento no recordar el nom del poble on va néixer, que també m'ho va dir. Li agradava molt el camp, caminar i sobretot caçar. Ai això de la cacera!, jo no em porto gaire bé amb els caçadors, però donat que aquest home em donava tan bona impressió i era tan amable, vaig optar per obviar aquest detall.

Dons avui m'he trobat de nou l'amic "maño" passejant pel parc, com de costum. He advertit quelcom en el seu posat que m'ha alertat i de seguida m'he adonat que sols l'acompanyava el yorkshire, que també com de costum ens ha rebut – ho ha rebut al pobre Net- amb una llarg i escandalós encadenat de lladrucs aguts i extraordinàriament molestos, però com que sempre és així, ni ell no jo li hem fet gaire cas.

M'he atansat a saludar-lo i l'he vist envellit, geperut i tristó. Caram! com havia canviat en pocs dies!. Però, és clar, immediatament m'he preguntat, i l'altre gos?. Efectivament, la resposta és que havia mor. Bé, com sol ser habitual en aquests casos, l'havia hagut de fer matar. Els motius? Què més dona.

La breu salutació habitual ha estat substituïda per una llarga explicació de tot l'ocorregut durant els darrers dies de vida de la gossa, que perdoneu però no us havia dit que era una femella d'espagnel i que responia –talment- al nom de Torla. M'he adonat que allò comportaria arribar tard a la feina, però el meu amic m'ho volia explicar i m'he disposat a escoltar.

Ha estat una manifestació d'amor i enyor, ..a un gos. Què importa?. És el sentiment i l'emoció l'important, tenir-los, saber-los viure. La Torla l'ha acompanyat fidelment durant 14 anys i l'amic "maño", que sento dir que no li se el nom, està desolat. Allí hem estat els dos, cara a cara, el món a banda, i dels seus ulls dos reguerots de llàgrimes que em feien estrenyí el cor i tancar l'estómac. I he fruit -si, he dit fruir-, de tot allò que m'ha volgut explicar, callat, solidari i atent. No podia ni volíem que fos d'altra manera.

Avui ha estat per la mort d'un gos, un altre dia serà per una altra pèrdua. Sempre per l'adéu a algú estimat. I què difícil és d'acceptar de dir adéu per sempre!.

Li he dit que recordaré sovint la Torla ensumant pel parc, que és el que feia a tot hora. Concentrada en cercar ves a saber què, pendent de l'home, fidel i atenta.