Un matí qualsevol..., d'embarbussaments.

Aquest matí estic especialment distret. Deu ser el cansament acumulat de la setmana.
Tot just m’he llevat he preparat un tuper amb fruita, síndria, préstec (m’ho he dit mentalment i m’ha fet molta gràcia), poma i plàtan. Això no era més que el prolegomen del que venia.
Llavors, he tret a passejar el gos, com cada matí i, pel camí, li he desitjat un bron dii a un veí. És clar, t’agafen poc entrenat i la llengua s’ha passat la nit tombada a la bartola.
Ja tornant cap a casa he passat per la fleca a comprar el pa, la dependenta és nova, per la fesomia diria que és pakistanesa –mira que llest que sóc eh!, demà li pregunto-. Com que sóc dels convençuts de que cal parlar en català als nou vinguts, li he engaltat un: una baguette -molt català del nord aquest mot- i una d’íntegre. La noia no s’ha immutat i m’ha servit amb diligència el que ha entès, que curiosament ha estat exactament el que jo volia. Menys mal, per un moment he temut que em demanaria quin tipus de pa era aquell!.
Ja a casa, he agafat la maleta, la carmanyola i les claus i m’he encaminat al garatge a recollir el cotxe.
Allí m’he trobat a la senyora que aparca el seu cotxe al costat del nostre, amb la seva filla d'uns 10 anys. Com que sóc molt canaller, li he demanat a la nena què feia tan aviat i m’ha explicat que anava al casal, a passar el dia mentre els pares anaven a la feina, pobreta. L’hi he fet un somriure i li he dit a la seva mare: avui diuen que farà molta calor i que a la tarda potser t’aturmenta. No se si ho ha entès bé perquè ha fet una deducció fàcil o bé a cregut escoltar el que jo pretenia dir, la qüestió és que m’ha contestat que ja se sap, a l’estiu són habituals les “turmentes” de tarda. M’he d’esforçar en millorar el meu català, m’hagués estalviat aquest error, sols calia usar la paraula adequada: tempréstec!.
Ja al cotxe, inicio el protocol: poso la maleta darrera el seient del conductor; la bossa amb la carmanyola de fruita, damunt el seien de l’acompanyant; m’estiro de la camisa pel darrera, perquè s’arrugui el menys possible; em poso el cinturó de seguretat; engego la ràdio i poso Catalunya Ràdio -en comptes d’IcatFM que és l’emissora que poso per tornar-; em col·loco les ulleres de sol i arranco.
Direcció a Santa Coloma de Gramanet per la carretera de La Roca.
Em relaxo, és un moment de pau i condueixo el més suaument possible, a la velocitat estricte que marquen els senyals, que en aquest tram està comprès entre els 40Km/h i els 60Km/h. De tant en tant algú em fa llums perquè vagi més de pressa, doncs no hi ha masses llocs on es pugui avançar, però jo em mantinc en els meus tretze! (és un dir, doncs ja fa temps vaig passar la quarantena). Si volen córrer que vagin a Montmeló!.
De sobte s’ha escoltat una petita explosió dins del cotxe!, com si un gamberret m’hagués llençat una piula de Sant Joan!. L’esglai ha estat majúscul, m’he aturat tan bon punt he trobat una escapada a mà dreta i he començat a revisar el cotxe amb les pulsacions disparades, -més o menys iguals a les que tinc el dia que decideixo maltractar-me corrent una estona-.
Ostres, no he trobat res sospitós. He continuat cap a la feina estorat i un xic espantat. Hores d’ara encara no m’ho explico, serà una neurona que m’ha petat?. Quin misteri!, ...i quin matí m’espera!.