Amor. De debò.

Passen els anys i en la dificultad per intentar entomar el sentit de la vida et trobes amb situacions, vius i veus coses, que et porten a pensar que els humans, si ens podem sentir orgullosos de quelcom, és la capacitat d'estimar.

La de devó. Evidentment no la de perseguir unes boniques cames o una nodrida cartera, malauradament, entre adults, les més comuns.

Penso en l'estimar altruista, la manifestació en el seu estat més autèntic. La dels bons pares als fills, la del sa que cuida el malalt, la del fort que protegeix al feble, la del jove que oferix part del seu temps en escoltar i acompanyar al vell, la del savi que ensenya al imbècil. I tantes altres.

Darrerament he vist, m'han explicat, he escoltat amb atenció a cada moment més estorada, vivencies de persones que estimo, que han estat, i són, relament dures, molt difícils. I en tot moment, en el transcurs dels esdeveniments, l'amor entre tots i totes els que per aquesta situació es troben, ha estat dirigida, talment fos una senyera, un escut, un estandart, per un amor dels de majúscula i lletra capital.

Greu seria dir que m'alegro d'haver rebut la lliçò. No ho faré. Però és cert que sento que he après molt d'ells. I segueixo aprenent.

Sovint aturo els meus pensament, ocupats en les coses més o menys trivials del dia. Llavors, viatjo mentalment a tot el que se i vaig sabent d'aquesta malaurada història i em nodreixo de la bellesa de la noblesa, l'altruisme, l'entrega, el sacrifici, l'esforç,... i tot el regitzell de coses que conformen aquest esplèndit acte d'amor i lluita.